Anàlisi Comparativa de Sistemes de Salut.

En èpoques de situació política i financera complicada, sectorialment, són habituals les anàlisis comparatives amb el que succeeix en altres països. Les comparacions internacionals són una eina excel·lent per analitzar la realitat pròpia sota una perspectiva molt més àmplia de formes de fer i organització de recursos.
Seguidament, per a una primera aproximació, trobareu informació sintètica d’alguns dels sistemes sanitaris més avançats del món occidental. Per a una anàlisi amb més profunditat i rigurositat us enllacem a l’article de José Manuel Freire: “El Sistema Nacional de Salud español en perspectiva comparada europea: diferencias, similitudes, retos y opciones” on es fa una interessant comparativa del sistema nacional de salut amb altres serveis de salut, especialment de la Unió Europea.

MODEL SANITARI A FRANÇA :

El sistema de la cura de la salut a França ofereix alta qualitat en serveis, essent fàcilment accessible al mateix temps. Tot ciutadà resident a França està cobert pel sistema de seguretat social de l’estat que també inclou una assegurança mèdica.

La subscripció al Sistema de Seguretat Social Francesa (excepte en alguns casos específics) et dóna dret només a la cobertura bàsica d’assegurança mèdica. L’administració et reemborsa una part de les despeses mèdiques.

El funcionament dels costos sanitaris esta basat en pagar per avançat i, posteriorment, reclamar els reemborsaments.
Un consulta de medicina general pot costar al voltant de 20 – 25 euros i un especialista de 25 a 30 euros. Les tarifes seran més altes en la nit o en els caps de setmana. Per suposat, una visita a un domicili costa molt més.

Habitualment, els reemborsaments es reben en 2-3 setmanes i pots saber la situació del tràmit en una pàgina d’informació a internet (www.ameli.fr)

Hi ha una sèrie de costos sanitaris no reemborsables per la seguretat social francesa, anomenats “ticket modérateur” que romanen a compte de l’usuari. És per això per què molta gent, prop del 85% de la població a França, tria prendre una assegurança privada complementaria ( Mutuelle, assurance complémentaires). Aquesta cobertura addicional cobreix parcialment o totalment el percentatge de costos mèdics no pagats pel sistema general de Seguretat Social. Algunes empreses poden fer-se càrrec d’ una part o de tota la cobertura suplementària d’un empleat.

En cas d’emergència es pot anar directament a la sala d’emergències més propera.
Sota la Llei francesa, qualsevol organització de salut, pública o privada està obligada a tractar pacients en una situació d’emergència sense importar l’estat de l’assegurança. No obstant, la responsabilitat de dir què constitueix una emergència recau en l’equip mèdic.

Els fàrmacs tendeixen a costar menys que en molts altres països europeus a causa de les restriccions de preus imposats per l’estat.
El percentatge de farmàcia reemborsat es situa entre el 65% (etiqueta blanca) i 35% (etiqueta blava). Si es disposa d’una assegurança complementària, pot tenir coberta la suma restant.
França és força restrictiva en la distribució de medicaments. Molts medicaments (com els antibiòtics), que poden estar disponibles lliurement en un altre país, són estrictament controlats en la seva dispensació.

SISTEMA SANITARI ALEMANY :

El sistema sanitari alemany té la reputació de ser un dels millors del món. Hi ha una gran xarxa d’hospitals i metges que cobreixen fins a les zones més remotes d’alemanya.

Les llistes d’espera per a tractaments són poc comuns. Les instal·lacions mèdiques estan equipades amb l’ultima tecnologia i les assegurances mèdiques cobreixen gairebé totes les medicines i tractaments. Gairebé tot el món a Alemanya té accés al sistema, sense importar el nivell d’ingressos o classe social.

L’inconvenient és que els costos són alts. Els costos de l’atenció mèdica estan entre els més cars del món. Allò del tractament “gratis” no existeix a Alemanya, ni tan sols en els hospitals públics. Tota l’assistència, incloses les urgències, l’ha de pagar el pacient o l’assegurança del pacient.

A Alemanya, hi ha dos sistemes d’assegurances paral·lels: el privat i públic. L’assegurança sanitària pública és gestionada pel govern alemany. Gairebé tothom pot unir-se al sistema de l’estat, però a molt poca gent se li permet deixar-ho per una assegurança privada.

A partir de gener de 2004, l’assegurança sanitària de l’estat és obligatoria per als següents grups:

  • Tots els empleats amb ingressos menors de 40,500 euros l’any.
  • Els estudiants d’universitats públiques o aprovades per l’estat fins acabar el 14 semestre o fins a l’edat de 30 anys (amb algunes excepcions).
  • Persones en pràctiques o realitzant educació secundària.
  • Pensionistes que durant la major part de la darrera meitat de la seva vida laboral hagin tingut assegurança sanitari públic o que estiguessin assegurats com a membre de la família.
  • Aturats que estiguin rebent el subsidi dels Serveis d’Ocupació Federal (amb algunes excepcions).
  • Els estudiants de països amb els quals Alemanya té un acord de Seguretat Social, que inclogui una clàusula sobre assegurances, poden fer servir l’assegurança del seu país d’origen mentre estiguin a Alemanya.

L’assegurança sanitaria de l’estat la proveeixen una xarxa de companyies sense ànim de lucre que treballen per al estat en la gestió del programa de salut nacional (Gesetzliche Krankenkassen). Des de 1996, es pot triar companyia asseguradora. Encara que la cobertura és similar a totes les companyies, val la pena comparar les contribucions, ja que aquestes poden variar.

Cal tenir en compte que les cobertures d’una assegurança sanitària de l’estat canvien sovint.

Les contribucions a l’assegurança de l’estat es basen en el salari brut del ciutadà alemany (al voltant del 14%), amb un límit d’ingressos. Si es tenen uns ingressos superiors, es permet accedir a una assegurança privada. Lles assegurances públiques ofereixen alguns avantatges sobre els privats. La més gran és que assegura a tota la família sense cost addicional.

Tothom fora dels criteris que obliguen a tenir una assegurança estatal pot triar un pla d’assegurança sanitària privada

Les contribucions a una assegurança privada estan basades en el teu perfil de riscos i no en els teus ingressos. Per exemple, les dones i la gent gran solen pagar més que un home jove. Això es deu a un càlcul del cost mitjà del tractament mèdic per a diferents grups. Com més edat tens menys avantatges té l’assegurança privada.

Els serveis del metge i els costos de les medicines les paga el pacient per avançat. Després cal tramitar, enviant els rebuts a la companyia d’assegurances, per a que es realitzi el reemborsament. Alguns metges només tracten a pacients amb assegurança privada.

L’assegurança privada també té alguns desavantatges. Una vegada que has optat per ella, és gairebé impossible tornar a tenir una assegurança pública tot i que minvin  els ingressos.

Els hospitals a Alemanya no són barats. Quan es va d’urgències s’ha de dur algun document perquè comprovin que tens assegurança mèdica, (encara que és poc probable que no deixin entren en cas d’urgència). L’assegurança mèdica cobreix les despeses de l’estada a l’hospital. No obstant això, els pacients amb assegurança pública han de pagar una petita tarifa diària els primers 14 dies d’estada. L’habitació que li donin al pacient depèn de l’assegurança. Si és privat es té el privilegi de tenir una habitació senzilla o doble. Si és per l’assegurança de l’estat, probablement s’ha de compartir l’habitació amb 2 o 3 persones.

Les lleis sobre les prescripcions farmacològiques són molt estrictes i es necessita recepta mèdica.

Les asseguradores públiques cobreixen la major part del cost de les medicines amb prescripció. S’ha de pagar una petita quantitat de diners per cada medicament. Si els ingressos del ciutadà, ingressos bruts mensuals, estan per sota d’un cert nivell, pot ser que estiguis exempt de pagar despeses addicionals per les prescripcions. Si es té una assegurança privada, pagues les medicines primer i s’envien els rebuts a l’asseguradora per rebre el reemborsament.

Independentment de l’assegurança que es tingui, sempre s’ha de pagar el cost total de les medicines que no tinguin prescripció. Les medicines a Alemanya estan entre les més cares d’Europa.

SERVEI SANITARI A SUïSSA:

És sistema sanitari suís es troba també entre els millors del món, compta amb una àmplia xarxa d’hospitals i metges i gairebé no hi ha llistes d’espera.

Segons la llei d’assistència sanitària, tota persona resident a Suïssa té l’obligació de fer-se assegurança mèdica bàsica.

Hi ha moltes companyies d’assegurances, públiques i privades, que ofereixen l’assegurança mèdica bàsica. L’assegurança mèdica no va a càrrec de l’empresa. A Suïssa, les primes de les assegurances mèdiques no es calculen sobre la base dels ingressos, sinó sobre la base del perfil de risc individual. La  Confederació Helvètica subvenciona les primes de persones o famílies de baixos ingressos.
Les assegurances mèdiques suïsses només cobreixen a individus, no a famílies com passa en altres països europeus. Així que s’ha d’assegurar a cada membre de la família, inclosos els nens.

L’assistència mèdica no hospitalària la porten a terme professionals privats.

Depenent de l’assegurança mèdica es col·loca el pacient en habitacions d’entre dos i quatre llits (cobertura estàndard), de dos llits (cobertura semi-privada) o habitació individual (cobertura total privada).

A Suïssa els hospitals són molt cars. Les despeses hospitalàries han de ser pagades pel pacient o per l’assegurança. No existeix l’assistència gratuïta, ni tan sols en cas d’urgència. En anar al metge o a l’hospital, es rep una factura que s’ha d’abonar en un període de temps determinat (uns 30 dies). S’ha de enviar una còpia de la factura a la companyia d’assegurances per a què, posteriorment, la companyia realitzi el reemborsament. Al pacient que no té assegurança mèdica o que no és resident a Suïssa, l’hospital li demana un dipòsit, abans de admetre’l, que pot ser al voltant d’uns 2.000-10.000 francs.

En cas d’urgència solen demanar-te documentació que demostri que la persona que s’ha d’atendre té assegurança mèdica. Si no es pot demostrar, poden negar-se a atendre el pacient, encara que és improbable que ho facin en cas de vida o mort.

Un terç de les medicines necessiten prescripció mèdica. L’assegurança bàsica obligatòria reemborsa un 90% del cost. Les medicines que no necessiten prescripció mèdica són a càrrec del pacient o de la cobertura de l’assegurança addicional (si es te).

SISTEMA DE SALUT DANÈS:

El sistema sanitari a Dinamarca té la reputació de ser un dels millors del món juntament amb altres països europeus.

Hi ha una gran xarxa pública d’hospitals i metges. Les llistes d’espera per a tractaments són poc comuns. Les instal·lacions mèdiques estan equipades amb l’ultima tecnologia i les assegurances mèdiques cobreixen gairebé totes les medicines i tractaments. Gairebé tot el món a Dinamarca té accés al sistema, sense importar el nivell d’ingressos o classe social.

El sistema Danès de Sanitat es finança mitjançant impostos, de forma similar a l’espanyol..

Qualsevol persona amb residència permanent a Dinamarca o que treballi a Dinamarca té dret a ser atès en la sanitat pública. A l’estar registrat en el Registre Nacional, automàticament el ciutadà té una targeta de la Seguretat Social (sygessikringskort). Aquesta targeta s’ha d’utilitzar quan es vagi al metge o qualsevol altre organisme de la sanitat danesa.

Les tasques del sistema sanitari danès, establertes mitjançant llei, són primordialment, competència dels departaments i els municipis i comprenen la prevenció, el diagnòstic i el tractament de malalties, així com la cura de malalts. A això cal afegir la recerca i la formació de personal sanitari.
El servei d’assistència primària es caracteritza pel fet que prop del 98% de la població tria al seu propi metge de capçalera. La proporció entre professionals d’infermeria i mèdics és molt elevada a favor de les primers. Un danès realitza, per mitja, sis visites anuals al seu metge de capçalera que, en un 90% dels casos, és qui porta a terme el tractament dels seus pacients.

Com el la majoria dels països europeus a Dinamarca existeix l’assegurança privada, oferint al pacient una gran llista de professionals i cobrint-li tot tipus de tractaments.

En el cas de la farmàcia, hi han dos tipus de medicaments: els que necessiten prescripció mèdica i els que no. Només es poden adquirir els medicaments que necessiten prescripció si un metge te’ls ha prescrit en una recepta. Sempre cal portar la prescripció a la farmàcia.

SISTEMA SANITARI ALS U.S.A :

Els ciutadans en els Estats Units paguen per la seva atenció mèdica amb els seus propis recursos. Com l’atenció mèdica és cara, moltes persones compren una assegurança de salut. S’ha d’obtenir una assegurança de salut per a la protecció individual i de la família el més aviat millor.

Els empresaris poden incloure una assegurança de salut pels beneficis que els ofereixen als seus empleats. Alguns empresaris paguen tota la prima mensual de l’assegurança de salut i alguns paguen només una part. A aquesta primera se l’anomena en anglès Premium insurance. La realitat és que en la majoria dels casos el treballador paga la prima. Generalment, els empresaris dedueixen la part corresponent als empleats dels seus xecs de pagament.

Els professionals mèdics facturen directament a la companyia d’assegurança de salut pels serveis prestats. La companyia d’assegurança de salut pagarà llavors una part o tots els serveis mèdics que el pacient hagi rebut. Sovint, el pacient ha de pagar una part dels seus comptes mèdiques.

Es pot obtenir ajuda federal o estatal per rebre atenció mèdica en alguns casos, en general, la majoria dels estats presten algun tipus d’ajuda a nens i dones embarassades.

Les clíniques són consultoris mèdics que presten serveis gratuïts o a preus econòmics. La majoria de les comunitats tenen almenys una clínica.

El Medicare és un programa d’assegurança de salut per a persones majors de 65 anys o per a persones amb discapacitats específiques. Medicare no paga medicaments receptats, atenció rutinària (com, per exemple, exàmens mèdics), o serveis d’atenció dental ni d’atenció per a la vista.
Les persones que tinguin 65 anys d’edat o més s’inscriuen automàticament al programa Medicare quan comencen a rebre els seus beneficis de jubilació de l’Assegurança Social. En general, per obtenir beneficis de Medicare, s’ha d’haver treballat en els Estats Units per un període de 10 anys (o 40 trimestres) durant la seva vida.

L’ state children’s health insurance program-schip pot oferir als fills de família atenció mèdica gratuïta o a baix cost si compleixen certes condicions. Tots els estats tenen un programa d’assegurança de salut per a nadons, nens i adolescents. Aquesta assegurança paga les consultes mèdiques, els medicaments receptats, l’hospitalització i altres serveis d’atenció mèdica. En la majoria dels estats, els menors sense assegurança de salut són tributaris, fins arribar als 18 anys d’edat, si les seves famílies compleixen amb certs límits d’ingressos.

Pel que fa a la farmàcia, hi han dos tipus de medicaments com és habitual: els que necessiten prescripció mèdica i els que no. Només es pot adquirir els medicaments que necessiten prescripció, si un metge te’ls ha prescrit en una recepta. Sempre cal portar la prescripció a la farmàcia.

Advertisements

Quant a xavierpanyart

1967. Metge (Physician). Terrassa (Catalonia)
Aquesta entrada s'ha publicat en Gestió Sanitària i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s