L’Artrosi.

( Terme Anglosaxó: Osteoarthritis)

L’artrosi és una malaltia degenerativa del cartílag i l’os  que formen les articulacions de forma que aquestes perden la capacitat funcional per a la que estan destinades.

És la malaltia articular més freqüent i alhora la causa més important en el nostre entorn de discapacitat entre la gent gran. Aproximadament, un 10% de la població pateix  artrosi de genoll i un 14% de mans.

Tot i que les causes no es coneixen totalment, en el desenvolupament de la malaltia intervenen factors bioquímics, mecànics (les condicions d’us de l’articulació), immunològics i inflamatoris. Tot plegat condueix a  una destrucció accelerada de les estructures afectades.

Factors que predisposen a patir artrosis:

  • Genètics.
  • Sexe femení.
  • Edat avançada.
  • Obesitat
  • El tipus d’activitat laboral.
  • La pràctica d’esport intensiu.
  • L’alteració en la correcta alineació de les articulacions.
  • Traumatismes, lesions o inflamacions prèvies i repetides en l’articulació.
  • Canvis provocats per la menopausa.
  • Altres malalties metabòliques, endocrines i d’afectació òssia.

Símptomes i signes:

  •  Dolor, sobre tot en relació amb l’ús de l’articulació. Pot ser intermitent al principi i fer-se més persistent mesura que avança la malaltia. En general millora amb el repòs.
  • Rigidesa articular: sobre tot després d’un període d’inactivitat. És característica la rigidesa al llevar-se al matí.
  • Limitació de la funció articular i inestabilitat.
  • Deformitat articular i augment de la mida articular.
  • Pot haver inflamació en graus força variables.

Qualsevol articulació pot veure’s afectada però les localitzacions més freqüents són: mans, genolls, malucs, columna cervical i lumbar i peus

En l’exploració física  trobem dolor a la pressió o al moviment, deformitats, eixamplament de l’os i restricció de moviments articulars. No és infreqüent trobar líquid articular.

Com es fa el diagnòstic?

El diagnòstic de l’artrosi és fa a partir de l’exploració clínica que fa el metge i la informació complementaria que ens donen les tècniques d’imatge (com per exemple la radiologia). Característicament,  mentre el 60-70% de les persones majors de 60 anys presenten alteracions radiogràfiques només el 20% tenen simptomatologia de malaltia.

Les troballes radiològiques més característiques són la disminució de l’espai de l’articulació, la formació d’os de forma anormal tot just per sota de la superfície afectada i en les zones més properes a l’articulació (osteòfits).

Actualment no cal fer una ecografia o una ressonància magnètica (RMN)  per al arribar al diagnòstic. Aquestes dues tècniques, però,  poden ser d’ajuda per descartar altres patologies associades (bursitis, meniscopaties, …)

No existeixen proves de laboratori (anàlisi de sang) específiques per al diagnòstic de l’artrosi

Tractament:

Els objectius del tractament són:

  • Fomentar  l’educació sanitària del pacient respecte a l’artrosi i el seu tractament.
  • Alleujar el dolor.
  • Mantenir o millorar la funció articular i retardar la progressió del dany a les articulacions.

El tractament d’aquesta malaltia ha de ser individualitzat i multidisciplinari .

Dividim el tractament en tres eixos:

  • Tractament no farmacològic.
  • Tractament farmacològic.
  • Tractament quirúrgic.

 Tractament no farmacològic:

El tractament no farmacològic es considera la pedra angular en el tractament. Cal saber que les mesures farmacològiques són més efectives quan es combinen amb mesures no farmacològiques.

L’objectiu ha de ser ensenyar al pacient a viure d’acord amb les seves limitacions articulars, evitant sobrecàrregues, modificant postures incorrectes i realitzant activitats adequades.

Ja que el sobrepès és un factor de risc d’artrosi és aconsellable intentar aconseguir un pes apropiat . Estudis han demostrat que, en l’artrosi de genoll, una reducció del 10% del pes mitjançant una dieta supervisada pot produir una millora funcional del 25%.

També hi ha suficient evidència científica sobre l’eficàcia de l’exercici en l’alleugeriment del dolor. Es recomana realitzar exercici suau de forma constant o, almenys, 3 dies per setmana, durant no menys de 20 o 30 minuts en cada sessió . S’ha d’evitar sobrecarregar l’articulació eliminant forts i repetits impactes per tal de preservar-la d’un possible desgast addicional per sobrecàrrega. L’exercici ha de ser adaptat a les diferents condicions del pacient.

Tractament farmacològic:

Els fàrmacs es fan servir bàsicament per al control de símptomes. Actualment no hi ha cap fàrmac al qual se li hagi reconegut la capacitat de curar o frenar l’evolució de l’artrosi.

Paracetamol.

El Paracetamol és el fàrmac de primera elecció per al control del dolor. Només davant el fracàs d’aquest fàrmac caldria iniciar una altra teràpia. La indicació del paracetamol es basa en la seva eficàcia i seguretat per al pacient.

S’ha de començar a fer servir en combinació amb les mesures no farmacològiques un cop aquestes, per sí soles, no controlin els símptomes.

S’ha d’utilitzar amb precaució en pacients amb malalties del fetge, que facin servir anticoagulants o que realitzin un consum excessiu de begudes alcohòliques. Està indicat en pacients amb funció renal alterada.

Quan el paracetamol no és suficient es pot combinar amb altres antiinflamatoris en les dosis i durant els períodes que ens recomani el metge de família.

Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE).

Els AINE són fàrmacs indicats quan el tractament amb paracetamol ha fracassat o és insuficient. Alguns autors recomanen, però, iniciar el tractament amb AINE quan el quadre clínic cursa amb signes inflamatoris importants.

Com a norma important cal evitar l’associació de diferents AINE i es farà servir la menor dosi possible, durant el menor temps possible.

Pot haver risc de sagnat gastrointestinal alt en pacients tractats amb AINE, sobre tot quan s’afegeixen altres factors que afavoreixen aquesta possibilitat:

  • Pacients de 65 anys o més.
  • Història d’úlcera pèptica o sagnat digestiu alt.
  • Ús concomitant de corticoides orals.
  • Ús concomitant d’anticoagulants.
  • Altres malalties simultànies.
  • Consum d’alcohol i tabac.

Quan hem d’iniciar tractament amb AINE i el pacient té risc de desenvolupar esdeveniments greus gastrointestinals alts, el fàrmac seleccionat ha de ser un AINE el menys lesiu per a l’estómac possible (com per exemple l’ibuprofè) o bé associar el tractament a un tractament gastroprotector com l’omeprazol o la ranitidina en les dosis adequades.

Opioides.

Els opioides són fàrmacs que basen la seva actuació en la unió als receptors opioides del nostre organisme, principalment del sistema nerviós central. En pacients amb dolor crònic sever que no es controlen amb Paracetamol o amb altres antiinflamatoris, o bé en els que no estiguin indicats aquests fàrmacs, una alternativa poden ser els anomenats opioides menors. Es poden utilitzar sols o en combinació amb Paracetamol i altres antiinflamatoris. També poden ser útils en pautes curtes en pacients amb empitjorament intens i agut del dolor.

Antinflamatoris Tòpics (Gel, crema, etc).

Són preparats segurs que no presenten efectes secundaris gastrointestinals, però en algunes ocasions poden provocar problemes a nivell local de la pell. Sovint s’ha discutit la seva eficàcia tot i que sembla que poden reduir el dolor sobre tot en els casos lleus-moderats d’artrosi de les articulacions més accessibles (genoll i mans).

Sulfat de glucosamina, condroïtina sulfat i àcid hialúrònic.

Hi ha poca evidència científica en quant a l’eficàcia de l’ús de glucosamina, àcid hialurònic o de condroïtina sulfat en el tractament de l’artrosi.

Tractament quirúrgic:

Quan el pacient pateix un dolor que no respon a tractament mèdic o bé presenta una limitació de la funció de l’articulació afectada que incapacita per a la realització de les activitats de la vida diària s’han de valorar les opcions quirúrgiques.

Les osteotomies (intervencions que provoquen un canvi en la posició de l’articulació) poden alleujar el dolor i prevenir la progressió de la malaltia en pacients adequadament seleccionats.

La artroplàstia (col·locació de pròtesis) proporciona un gran alleugeriment del dolor i una gran millora funcional en la majoria dels pacients. Es considera indicada quan hi ha dolor sever i limitació funcional articular important. Les més freqüents són les de genoll i maluc.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s